La cuina catalana té el secret del seu èxit en la qualitat i singularitat dels productes que utilitza, i la combinació entre el que produeix la terra i el que proporciona el mar. Les patates de Prades, els vins del Penedès, la mongeta del ganxet, l’oli de Siurana, els calçots de Valls, l’arròs del Delta de l’Ebre, la llonganissa de Vic o els formatges de l’Alt Urgell, per només citar-ne...
Des que en 1978 realitzés el meu primer viatge internacional a Lisboa, Estoril, Cascais i Sintra, sempre he tingut un afecte molt especial pel veí país de Portugal, de múltiples i contrastats valors i icones turístiques, esquitxat d’història pels quatre costats, des de temps immemorials. Des de llavors, són infinitat els viatges que he dut a terme a les regions lusitanes, des de Porto, terra de grans i importants vins,...
La rebosteria àrab té una infinitat, no de fórmules pastisseres, sinó de receptaris. D’això som testimoniatge, entre uns altres, els espanyols. L’ametlla és l’ingredient rei d’una gran quantitat de pastissos i dolços moriscs. Els àrabs han incorporat a la cuina ibèrica les seves influències, juntament amb les de la cuina jueva, donant lloc a una pastisseria que es distingeix per l’abundant utilització d’espècies com el comí, el coriandre, la nou...
La història de l’olivera es perd en els confins de la història. Alguns documents i també arqueològiques sostenen les primigènies més sòlides sobre l’aparició de l’oli d’oliva en l’època que correspon a l’Antic Egipte. La representació d’aquest arbre apareix en els sarcòfags de faraons egipcis. Està demostrat que l’oli en aquells temps no s’utilitzava com a aliment, sinó com essències aromàtiques. Eren destinades les fruites de l’olivera a convertir-se en...
Si ens formulem la pregunta de què és l’or líquid de la cuina espanyola. Estic segur que la resposta majoritària seria, sense cap mena de dubtes, l’oli d’oliva. És or, perquè el seu preu -per a alguns, no per a mi- té equivalència al del daurat metall. És líquid, per que és greix líquid, com és obvi. Però si la pregunta estigués en la direcció de saber que pensen molts...
Misteris, incògnites, dubtes…Té llacunes que en algunes ocasions se transformen gairebé en capítols a mig recorregut entre el que podríem anomenar una crònica real, com la vida mateixa, i la llegenda. Aquest és la baula que uneix el Vell Continent amb els Andes a través de l’alimentació. És la patata, què visqui la patata! Rendim un sentit homenatge al tubercle que ha fet i fa molt feliços a la taula...
