Lituània també existeix en alta gastronomia
Encara que pugui semblar creïble que en els països de l’est d’Europa el més habitual de la seva taula sigui el salmó i la vodka, la veritat és que no és així. Canvia molt el panorama gastronòmic quan es viu in situ, en el seu propi feu. Els antics països de la URSS tenen una intocable cuina tradicional… autòctona. No hi ha dubte que és així, per molt que ens doni la sensació des de la distància que és diferent, que es menja a base d’entrepans i alguna cosa banal més.
Sense anar més lluny, estic segur que el petit país de Lituània, a priori, cap dels seus desconeixedors apostaria per creure que ofereix un ampli receptari, ric, variat i amb grans sorpreses a la taula. És cert que les baixes temperatures hivernals que viuen els seus ciutadans durant molts dies a l’any, arribant fins als -20º, condicionen l’arquitectura, la química i la fórmula culinària de la seva alimentació.
Per a superar les inclemències del fred, el país bàltic (sí que és cert) competeix amb el possiblement plat més emblemàtic de la seva gastronomia, el cepelinai (Zeppelin). Es tracta d’una massa de patata farcida amb carn de porc i ruixada amb iogurt. Cal ser un gran menjador per acabar les dues peces de cepelinai que acostumen a servir en els restaurants bàltics. Un dels més famosos establiments de restauració que preparen l’especialitat, és el Porto Dvaras, de Vilnius.
Un altre dels pilars que s’entronitzen en el receptari més tradicional lituà és, sense cap mena dubte, la sopa freda de remolatxa, coneguda com Saltibarsciai. Els ingredients són, al marge de la remolatxa, les verdures cuites al dent que es couen al costat de la remolatxa i el iogurt. És un plat de calories, però al mateix temps fresc, per a l’estiu, encara que això pugui semblar insòlit.
L’olla de vegetals i carn de pollastre presentada en un recipient individual on, aquesta, es bull tapada amb una mena de pasta de pa que posen els seus cuiners just en el moment de l’inici de la preparació al foc, configura un altre arc de Sant Martí de colors, olors i sabors de la gastronomia autòctona lituana.
El ventall restaurador és interminable. Ple de fantasia. De sorprenents sabors. De xarrups que es recorden…d’experiències culinàries que s’emmarquen en el quadre d’honor coquinari que cada un tenim guardat en el més íntim dels nostres records viatgers. Un dels postres segellats en aquest capítol, és el tinginys, també conegut com mandrós. Són galetes amb xocolata que es barregen, deixant-ho reposar uns minuts a la nevera.
La filosofia culinària lituana, crec, hauria d’assenyalar: Plats de verdures fregides, mil. Plats de peix del Bàltic, altres mil. Plats de carn de pollastre, mil més. Debilitats pastisseres, un milió.
Senyors, Lituània també existeix en gastronomia. A gaudir.la!
Enric Ribera Gabandé
