Descobrí el Ramadà a Tunísia
Enric Ribera Gabandé. Què significa la paraula Ramadà? Potser abstinència? Ritu religiós musulmà? Tradició popular que se celebra des de fa més de 500 anys?… Que és? Doncs una mica de tot això, i molt més. Quan vaig tenir l’oportunitat de viure el Ramadà a Tunísia, fa uns anys, al principi em feia totes aquestes preguntes. Tenia curiositat i interès a saber quina era la base i la filosofia. Realment vaig quedar impressionat per tot el que l’envolta i per les regles per les quals es mou.
Quan se celebra el Ramadà? Sempre és en el novè mes del calendari musulmà, també conegut mundialment per ser el mes en què els seus religiosos, per la fe i per les creences, practiquen el dejuni diari des de l’alba fins que es pon el sol. El mes del Ramadà comença quan és visible el primer quart creixent després de la lluna nova, és a dir, uns dos dies després d’aquesta. L’any en el calendari lunar té 9 mesos de 29 dies i 3 mesos de 30. Per tant, 351 dies, el que vol dir que és més curt que el gregorià en 14 dies.
El dejuni, que per als seus practicants és donar un descans alimentari d’unes hores al dia al seu cos, comença amb l’aparició de la lluna a la fi del Sha’ban, vuitè mes en el calendari lunar islàmic. La pregunta de rigor, qui ha de dejunar? Tota la societat musulmana ortodoxa està obligada a fer-ho? Té les seves regles. La seva excepció.
El dejuni és de degut compliment, segons resa l’Alcorà, per a tot musulmà adult, sa de judici, saludable i resident, sigui home o dona. Pel que fa a la dona, aquesta ha d’estar fora de la menstruació i el puerperi (quarantena posterior al part). No obstant això, un cop acabat el cicle, cal recuperar aquests dies de Ramadà. Tampoc ha de dejunar el malalt mental, el menor d’edat, la dona que està alletant que tem pel seu petit, i la gent gran feble. En aquests darrers casos, no existeix tal obligació. Durant el mes del Ramadà, els practicants tenen prohibit, des de la sortida del primer fil de llum del dia i fins al moment de trencar-se el dejuni, prendre cap ingesta, sigui menjar, beguda, o mastegar xiclet, fumar o fer l’acte sexual. Un cop s’ha trencat el dejuni del dia, la vida és normal durant aquestes hores de la tarda-nit.
Diu l’Alcorà al respecte: “En el supòsit d’arribar al mes del Ramadà de l’any següent sense haver recuperat els dies deguts, la persona dejunarà aquest mes i recuperarà el que degués més tard. En el supòsit de morir i deure dies del mes del Ramadà, podran ser recuperats aquests bé per la seva “ualy” (familiar encarregat) o bé per un dels que ho heretin”. El dejuni dels musulmans es diferencia de l’oració en aquest sentit, ja que no es pot recuperar per uns altres.
Quan es trenca el dejuni diari, la societat menja i beu sense mesura, existint la tradició a la taula d’untar pa amb Arisa, que és una salsa molt picant que fins als nens per berenar la prenen durant tot l’any. Una llesca de pa amb Arisa per sobre fa plorar fins al més il·lús dels mortals. Aquest acostuma a ser el preàmbul gastronòmic de la nit ramadanesa dels musulmans. Després ve una simfonia de plats, entre ells, una amanida tunisiana consistent en enciam, tomàquets, cebes i pebrots; el bric, que és un crep fi de carn de xai doblat en forma de semilluna; el Quiché de carn i verdures; el rostit de carn d’hakchouka; el mirmiz (un estofat de xai amb mongetes servit amb salsa picant); i com postres, el macrud, una pasta recoberta amb dàtils.
