Un sopar de la campanya francesa

Stephan Delaux, president de l’Oficina de Turisme de Bordeus, em va preguntar de camí cap al restaurant on havíem de sopar aquella nit del mes de març a la capital d’Aquitània, coneix La Tupina? Vaig dir, tan sols se que és un dels llocs predilectes de l’expresident de la República francesa, Jacques Chirac. Vostè, senyor Ribera, està molt bé informat!, em va respondre. La veritat és que no disposo de més informació sobre el tema en qüestió. Després vaig pensar, home, un en aquest camp de la restauració i l’hoteleria després de 32 anys de donar voltes a dreta i esquerra pel planeta, ja coneix algunes de les sengles de la bona cuina mundial. Li vaig contestar, no he tingut la sort d’haver visitat el restaurant de Jean-Pierre Xiradakis, però intueixo que per l’envejat llibre d’honor amb què compta, on han estampat la seva signatura, entre altres al marge de Chirac, l’ex primer ministre d’Anglaterra John Major, ha de ser un lloc singular, potser, únic. Resposta afirmativa, va dir Delaux.

Traspassat el llindar, el primer impacte és el d’un lloc que ens condueix a la campanya francesa, sense ser-ho, ja que està ubicat molt a prop de l’església de Saint-Michel i Sainte Croix, pegat al riu Garona al seu pas per Bordeus, o em recorda potser una masia típica catalana o de camp. Sí. Té una ambientació rústica, amb tots els elements de preparació dels plats a vista dels comensals, amb focs de llenya, amb olles i cassoles de fang i estris rudimentaris emprats a les velles cases de pagès de les ancestrals viles d’algunes comunitats rurals espanyoles.

Mentre prenia un breu temps en fotografiar els racons més bells de La Tupina, els actors de la cuina anaven preparant a la vista dels comensals i en la graella de llenya, costelles de bou de la zona d’Aubrac, filets d’ànec de la Gascunya i broquetes de carns. Entretant, les cassoles i tupines destil·laven una olor que obsequiaven als diferents menjadors, fruit d’una cocció que es denotava lenta a través del xup-xup. Carns d’oca, peces de cacera, aus de corral, carns de be i porc…totes les delicades aromes es fonien en l’ambient, fent difícil elegir un menú a priori, ja que la fusió i mescladissa dels perfums culinaris que traspassaven els sentits alimentaris del comensal no permetien escollir-ne fàcilment un en concret.

Al final, em vaig decidir pel clàssic, elegint una amanida, en aquest cas, de l’Aquitània amb garretes de l’ànec i servida a temperatura escalfada, i un bon tall de carn de be de primera qualitat, amb molt sabor, preparada a les màgiques brases de llenya de vinya. Per beure, res millor que un vi negre del Medoc, ja que érem a la terra per excel·lència dels vins vermells, tal com diuen els francesos a aquest segment de most fermentat.

Una vegada ens havíem acomiadat de Jean-Perre Xiradakis, el president de l’Oficina de Turisme de Bordeus, em va fer novament una pregunta; què li ha semblat La Tupina? Excel·lent! Vaig respondre. Encara que he de confessar-li que a priori era un gran ignorant del restaurant, ni tan sols sabia que era un dels llocs predilectes de Jacques Chirac. I…cóm ho va saber?, va preguntar-me. La seva distingida i amable secretària me l’havia dit a l’oïda abans de sortir del despatx.

Senyor Ribera, em reafirmo en el que l’he comentat, vostè està molt bé informat!

Fins i tot, sap confessar les secretàries.

Enric Ribera Gabandé

You may also like...

Deixa un comentari