Misteris, incògnites i dubtes sobre la patata

Misteris, incògnites, dubtes…Té llacunes que en algunes ocasions se transformen gairebé en capítols a mig recorregut entre el que podríem anomenar una crònica real, com la vida mateixa, i la llegenda. Aquest és la baula que uneix el Vell Continent amb els Andes a través de l’alimentació. És la patata, què visqui la patata! Rendim un sentit homenatge al tubercle que ha fet i fa molt feliços a la taula a milers de persones de tot el món, i per què no dir-ho, que ha tret, també, de perill a molta gent de la fam.

De la importància d’aquest aliment al Perú es desprèn una vella llegenda andina que explica que els homes cultivadors de la “Quinta”, van dominar durant anys als pobles de les serres altes que, per tal de deixar-los morir lentament, els robaven les seves collites fins anar reduint així la ració d’aliments indispensable per sobreviure ells i els seus fills. Al caient de la mort, els pobres famolencs clamar al cel i aquest els va deixar caure unes llavors rodones i carnoses les quals, després de sembrades, es van convertir en belles mates, tenyint de to morat les abruptes terres altes de la serralada.

Segons explica Jorge Fernández Nogueira en el seu treball “Història de la patata”, aquests dominadors no es van oposar a la sembra, amb la idea que una vegada la planta estigui en flor, la recollissin ells deixant una altra vegada als pobres a la vora de la fam general. Quan les plantes van començar a groguejar els opressors van segar els camps i es van emportar el que semblava una ex-cel lent collita de verdures.

Desconsolats i moribunds de fam, els deprimits i pacients camperols van demanar de nou al cel que els ajudés i una veu des de les altures els va dir: regireu les terres i traieu els fruits, que allà els he amagat per burlar els homes dolents i enaltir els bons. Així van fer i sota el terra aparentment assolat per l’enemic van aparèixer aquelles belles patates que van ser recollides i guardades en estricte secret. Afegint una porció de patates a la seva empobrida dieta, ben aviat es van restablir, van agafar forces i van aconseguir fer fora els invasors que van fugir sense tornar mai més a pertorbar la pau de les muntanyes.

La història alimentària de la patata, que pertany a la mateixa família que el tabac, és originària dels Andes xilens i peruans. Es va conrear en àrees muntanyoses fa uns 8.000 anys aC, on no creixia el blat de moro que era l’aliment principal dels inques. Gonzalo Jiménez de Quesada la va descobrir en 1537.

De les mans de Pedro Cieza de León, van arribar a Espanya a meitat del segle XVI les primeres patates de l’espècie indígena del Perú. Aquestes van ser presentades a Carles I i algunes es van enviar al papa Juli II com a curiositat botànica que van florir als jardins de Roma durant molts anys abans de ser considerades comestibles.

La patata des d’Espanya va passar a Itàlia, Portugal i França. Més tard va arribar a Anglaterra i Irlanda, i posteriorment, en 1610, a Holanda. A tot el continent europeu es va usar principalment com a planta decorativa de jardins i patis. A França es va encarregar de donar a conèixer la patata Antonio Augusto Parmentier, farmacèutic gal. Parmentier, després d’assegurar que aquestes havien contribuït a salvar de morir de fam a milers de companys, arribaria fins al rei per brindar les qualitats del tubercle.

Actualment es coneixen 3.311 varietats de patates. Els anglesos li van donar el nom de “potato”, vocable del Carib. A Alemanya, kartofel, a Irlanda, murphy, a Itàlia, tartuffolo, a Holanda, aardappel, i a França, “pomme de terre” (poma de terra).

La patata és polivalent a la cuina. Es pot i de fet es prepara de mil maneres diferents, tant com a acompanyament, com a plat principal, com en truita. Sempre surt airosa de l’envit culinari al que se li posi. De totes, destaquen dos, una les patates fregides també conegudes com “xips”, i una altra, la truita, una recepta eminentment espanyola, molt identificada amb la cuina de totes les autonomies espanyoles.

Enric Ribera Gabandé

You may also like...

Deixa un comentari