Alexandre Dumas parla per primera vegada del porró

Se sap poc sobre la història del popular porró de Catalunya. No obstant això, en 1872, Alexandre Dumas, escriptor francès, fa esment en el seu llibre De París a Cadis d’aquest, assenyalant que a les comarques d’Aragó es bevia amb una ampolla de cristall, que el seu nomeni els vilatans li denominaven gargall. Al conegut porró de vidre, molt típic a Catalunya i Aragó i actualment també en diverses comunitats espanyoles, en terres catalanes s’emprava com a mesura de capacitat per a líquids com el vi o la llet. Així ho posa de manifest el llibre La cuynera catalana.
La unitat de mesura del porró tenia variacions segons la zona on s’emprava. El porró tenia 4 petricons. Cada petricó era una un quart de porró. En terres barcelonines, el petricó equivalia a 23,5 cl, i el porró equivalia a 94 cl.
El porró, com és ben sabut, té dos tubs perllongats; un de prim per on surt el líquid i un altre més gran pel qual respira aquest i que fa les vegades d’agafador. El porró s’utilitza generalment per compartir-ho entre diverses persones; per servir vi d’una forma higiènica sense que aquest entri en contacte directe amb la boca. Normalment, s’ha considerat com un estris per degustar begudes entre petites col•lectivitats.
En temps contemporanis, el porró no solament s’utilitza per servir vi, si no també, cervesa; cervesa i gasosa (clara); i cervesa i llimonada (xampú). Però en la degustació del vi amb porró es pot activar tots els sentits com si fos pres en copa? No. A la boca canvia una mica. No és el mateix ingerir d’un vegada una petita quantitat de vi que fer-ho més o menys lentament i “estavellant-se” en la boca en la seva caiguda. Però podem dir que aquest és el sentit que més incidència té. No es pot dir el mateix de l’olfacte que no arriba a tenir contacte amb el nas. Pel que fa a la vista, no és el mateix veure-ho en una copa que en un porró. La diferència és abismal.
La utilització del porró en els nostres temps és un motiu d’amistat, confiança, festivitat familiar, celebració entre amics, d’acte social. En terres rurals de les comarques lleidatanes, s’empra molt habitualment en menjars camperols que van acompanyades d’uns exquisits caragols a la llauna, una carn de be de llet a la brasa i una cassola de pagès de les comarques del Segrià, el Pla d’Urgell, les Garrigues i la Noguera, on els espinacs, els gasteròpodes, la llonganissa, la carn de conill i la del porc són els protagonistes principals d’aquest plat històric del receptari lleidatà. També rega molt bé a una peça de fruita de Lleida; una pera o poma.

You may also like...

Deixa un comentari